És que tot m’ha de passar a mi!!! la feina no m’agrada, no arribo a final de mes, la meva parella no m’estima, no em valora, surto de casa i es posa a ploure i no porto paraigües! en Roger Waters fa la seva gira mundial i no ve a Barcelona, quan vull anar a sopar a un restaurant sempre està ple i he de caviar de lloc, els meus amics no m’entenen, la roba que fan ara no em queda mai bé, perquè existeixen els pantalons de pitillo?!! ja no en fan de normals? Se’m espatlla la rentadora just el dia que tinc més roba acumulada i ja no em queden ni mitjons a la calaixera, mai tinc res del que vull i la torrada sempre se’m cau per la banda de la mantega! Prou, no? Ja n’estic cansada de què l’univers conspiri contra mi!!! perquè clar, jo en sóc el centre i totes les desgràcies recauen sobre la meva persona, pels altres tot és molt fàcil, no tenen tants problemes com jo, la meva única amiga, la fatalitat.

Doncs mira nena, espavila’t, deixa d’ofegar-te en un got d’aigua i borra al teu amic Murphy del Facebook. La sort és per a qui la busca, les fatalitats i les èpoques fosques les passem tots, però només depèn de nosaltres decidir què en fem, si les afrontem, si n’aprenem, si creixem amb elles i les superem o si per contra ens deixem endur per la victimitis crònica. Ser valent no és una qualitat que es porti als gens, sinó és una decisió que prenem a la vida, de com decidim afrontar-la. Mira al voltant, però mira bé, les persones lluiten, s’esforcen i prenen una actitud activa a la vida, si tu prefereixes no fer res al respecte, t’envàs per la via fàcil de la lamentació i no treballes la teva sort, mai la tindràs. Desperta.

Anuncis

És possible que la intimitat que fem pública a la xarxa és aquella que perd el seu nom? Abans de l’existència de les xarxes socials i d’Internet, el nostre concepte d’intimitat quedava reduït a un petit cercle d’amics, però ara, amb el canvi d’escenari, hem externalitzat i ampliat aquest cercle. Hem perdut la vergonya a ensenyar qui som i no només això, volem mostrar qui som al món o almenys una part de qui som. Intimitat controlada com a carta de presentació. Aquests canvis, aquests nous codis en la manera de comunicar-nos sorgits per l’aparició d’Internet i de les xarxes socials han anat consolidant aquesta tendència de la xarxa de dur la intimitat cap a fora i d’aquí a la extimitat de Lacan, que ens parla de externalitzar la pròpia intimitat on cada individu pot configurar la forma i grau d’extimitat que decideix donar. La intimitat és un concepte variable, perquè intimitat, és només una paraula i el significat d’aquesta varia segons cada persona, cada cultura i cada moment de la història. Potser el que fem públic no ho considerem íntim i el significat de lo íntim rau en cada un de nosaltres. La intimitat és cultural i potser avui dia tenim menys cultura de la intimitat si ens referim a la restricció d’aquesta. Erich Fromm va escriure que contra més restriccions, més cultura hi ha i fent servir aquesta premissa, podríem fer el paral·lelisme que degut o gràcies a la xarxa, tenim menys cultura a la intimitat com a societat del que teníem fa uns anys. Avui dia, com a conseqüència dels canvis socials i l’augment de la percepció de la soledat com a individus, trobem la necessitat d’exterioritzar les emocions, de poder comunicar-nos els uns amb els altres, d’exportar la nostra intimitat a coneguts i desconeguts. Els tabús es dilueixen i les barreres s’esfumen. Internet és una finestra oberta al món que utilitzem per crear vincles i feedback amb els altres; busquem no estar sols i no només no estar sols, pel fet de sentir que existim i importem a algú, sinó per a buscar persones que ens puguin comprendre, entendre i amb qui poder compartir les vivències. Volem veure i que ens vegin. No volem ser invisibles. Volem sentir-nos humans.

Diuen que per triomfar a la vida has de ser bo en alguna cosa, que has de focalitzar tots els teus esforços en aconseguir una fita determinada, però jo em pregunto.. i si en el que ets bo és en l’art de l’eclecticisme i no pots, què has de fer? Tirar-te d’un pont? Sempre m’he qüestionat el perquè un ha de destinar tots els seus esforços cap una sola direcció per tal de ser bo en quelcom i dedicar-hi, en exclusiva i conseqüència, tota una vida, com si el que erets fa deu anys, el que ets avui i el que seràs demà fos inamovible i estàtic. Això em deprimeix, perquè potser el que fas avui et fa feliç però com saps que ho farà demà? Amb això no vull dir que l’eclecticisme dispers sigui la millor opció a escollir, si és que es pot escollir, i que qui tingui una única vocació vagi errat, sinó al fet d’obligar-se a un mateix a prendre una direcció descartant totes les altres per la creença de que és el que “fa la gent normal”. Jo, ho confesso, sóc eclèctica de naixement i em costa pensar com un pot estar tant segur com per tancar totes les portes cap un únic camí, de perdre’s tots els laterals i seguir en línia recta, de posar-se límits i etiquetes. Potser en una societat basada en la competitivitat, on intentar passar per sobre els demés per aconseguir l’èxit i el reconeixement com a única via per a la realització personal, sí, però nois, jo així no em sento còmode ni realitzada. No m’he pogut enfocar mai cap a un camí concret i això ha sigut font de conflicte, de conflicte principalment amb mi mateixa, per voler-me inculcar una manera de ser que no és la meva.

Que quina és la meva vocació, quina és la meva gran passió? No en podria dir tan sols una. La meva fascinació és oscil·lant i diversa. Potser l’arrel del meu eclecticisme rau en la intensitat en que visc totes les coses i situacions; m’apassiono per una pel·lícula, per una o mil cançons, per trossos de textos, per imatges, per la idea de fer d’aquest món un lloc millor, per descobrir noves passions, per iniciar nous projectes; retinc i m’enamoro d’instants, d’instants compartits i d’instants de soledat, de totes les paraules que no es diuen, de les mirades, de la complicitat, de la instrospecció, de la bellesa d’un paisatge, de la decadència d’alguns edificis, de les pàgines arrugades, de les esquerdes d’una paret, d’un somriure, de veure les fulles caure a la tardor, de la sensació de frescor de la pluja sobre la meva pell, de les converses que et fan sentir com a casa i en general, de totes les petites coses que em toquen l’ànima. Potser tot això no té res a veure amb l’eclecticisme, o potser sí. Potser fascinar-te per tantes coses vol dir que no et fascines realment per res o bé tot el contrari, la multiplicitat de fascinacions et porten a no poder escollir un sol camí, però tornem a l’inici, cal escollir-ne només un quan hi han tantes coses que podem fer i aprendre? i doncs, perquè limitar-nos? Perquè perdre’ns tot el que ens pot enriquir? L’eclecticisme és un camí sense sortida o n’és la sortida? Ara mateix no us puc donar una resposta vàlida, però al fi i al cap, trobar-la no és important, el que és important és ser fidel a un mateix, al que un pensa, vol i és sense deixar-se corrompre per ningú i sobretot per no corrompre’s un mateix.

Quan escoltes música, no són necessàries gaires notes perquè la teva ànima quedi tocada, perquè totes les paraules deixin de ser necessàries per entendre. Et trobes davant de tu mateix, t’escoltes, et sents i no t’enganyes, perquè la música és la màgia que fa despertar la veritat, una veritat a la que és difícil d’escapar.

No deixaré mai de sorprendre’m per l’habilitat especial que té la música de posar-te de cap per avall, de rotar-te i sacsejar-te. No em deixarà mai d’emocionar aquell sentiment que t’envaeix al escoltar una cançó que et fa eriçar la pell per primer cop. I és que la música és intensitat, emoció. Obre ferides, fa que la sang brolli d’elles i finalment les cicatritza (o no). És ben complicat explicar tot el cúmul d’emocions que es poden arribar a sentir perquè cada cançó, persona i moment són diferents. El que t’emociona a tu potser a mi em deixa indiferent i el que a mi em fa volar potser a tu et fa aterrar.

Hi han melodies que són com carícies, d’altres com esgarrapades. Unes et fan venir ganes de menjar-te el món i d’altres d’escapar-te’n. Hi ha cançons que fan que se’t encongeixi el cor i se’t oprimeixi, en canvi d’altres que t’expandeixen i t’alliberen. El teu estat d’ànim pot canviar en qüestió de segons, de trist a alegre, d’apàtic a hiperactiu de tendre a passional. Deixem de banda la nostra racionalitat i ens lliurem a l’emoció.

Sí, la música és vida i tal i com va dir Friedrich Nietzsche, sense música la vida seria un error.

http://youtu.be/bjjc59FgUpg

Malgrat el títol del post, no parlaré sobre el rescat, que sembla ser que no és un rescat, sinó un préstec amb unes condicions molt favorables. No en parlaré, perquè no sóc economista. Així doncs, de quin rescat vull parlar? Doncs del rescat dels valors socials i humans. Ja ho sé, la vida és curta i tothom mira de viure-la el millor que pot ocupant-se de les seves pròpies necessitats, ja ho diuen que qui fa el que pot, no està obligat a més, però, realment fem tot el que podem? Una cosa és clara, no podem intervenir ni solucionar tots els conflictes que hi han arreu del món, però sí que crec que podem fer accions dins la nostra vida quotidiana per tal de millorar les relacions humanes entre tots nosaltres; cada gra de sorra compta. No és excusa dir.. “jo no puc fer res per canviar les coses” i quedar-se de braços plegats esperant que algú ho solucioni o pensar que total, tot està tant malament que petarà i quan peti doncs res, ens en anem tots a prendre vent i llestos. Hem de fer alguna cosa, no ens podem quedar com a mers espectadors d’un film esperant el temut FI.

Els éssers humans, som éssers socials per naturalesa i avui dia disposem d’infinites possibilitats per poder comunicar-nos els uns amb els altres, estiguem a Barcelona o a Austràlia, però tot i ser així, paradoxalment, cada cop ens sentim més sols. Vivim a un ritme frenètic que no ens deixa temps per a res, ens dediquem a seguir la inèrcia, la inèrcia que ens porta a una rutina que potser no ens mata, però ens deixa menys vius. Vivim com els zombies d’una pel·lícula de serie B que només desitgen que arribi el cap de setmana per poder descansar, anar al cine o anar fer unes cerveses amb els amics. La pausa i la introspecció són menyspreades i només és premiat el qui no té temps per a res. Hem arribat a tal punt de despersonalització que acceptem viure com a esclaus creient-nos ser lliures. Som tractats com autòmats que només serveixen per produir i per consumir, però això no és el més greu, el pitjor de tot és que ja ni ens immutem i ho acceptem com a una realitat inalterable.

Hem oblidat com posar-nos en pause, com aturar-nos i qüestionar-nos qui som. No és una tasca fàcil i potser per això, preferim passar-ho per alt i viure conscientment dins la nostra pròpia inconsciència. Ens hem tornat egoistes i ens mirem a nosaltres mateixos com a persones totalment individuals desvinculades de la societat, on aconseguir els nostres propis objectius és la meta més preuada i on tenir més és sinònim de ser més i ser més, de ser millor. Però com es cita a la pel·lícula Into The Wild, “Happiness only real, when shared”. De què ens serveix arribar a ser els números u en qualsevol àmbit si després no tenim ningú amb qui compartir-ho? De què ens serveix guanyar més diners dels què podem arribar a gastar sabent que hi han persones que han de ser desallotjades per no poder pagar les seves vivendes? De debò ens hem tornat tant cínics que ens importa tres pepinos el que els hi passi als demés? Al final de tot, el que tots volem és sentir-nos estimats i sentir-nos part d’alguna cosa, això és el que ens fa humans i el que ens fa feliços; la resta és un trist atrezzo.

No pretenguem ser estimats si no som capaços d’estimar. No pretenguem ser lliures sense voler lluitar. No pretenguem ser part d’alguna cosa sense estar disposats a col·laborar.

Fa fred, oi? És normal, és febrer!! però també és Sant Valentí, tí, tin, és clar. No sé perquè les persones ens entossudim a fer coses especials pels dies assenyalats, al fi i al cap, no hi ha res menys especial que celebrar qualsevol cosa un dia on tothom fa el mateix per obligació.

Ni el món ni les emocions canvien perquè sigui dia 8 o sigui dia 10. Segueixen existint les persones que tenen parella, les que estan solteres i les que tenen un estat de “és complicat” (és a dir, les que tenen relacions informals). Però en dies així, se celebri o no, es tendeix a veure tan sols un dels grups, el dels aparellats; els veus per tot arreu i et comencen a fer por com els gremlins a partir de les 12 de la nit. Però com diu aquella dita “no es oro todo lo que reluce” perquè els que tenen parella, tenen la pressió de fer alguna cosa “especial” per passar el dia i per demostrar a l’altre que li importa.. o que li importa tres pepinos! Es crea un joc d’expectatives difícil de satisfer. Un segurament es decepcionarà per esperar quelcom que l’altre no li pot donar i l’altre es desil·lusionarà al veure que mai podrà donar suficient per satisfer a l’altre, però això amb un somriure a la cara perquè en un dia com aquest s’ha d’estar feliç per força! Així que si no tens ganes de riure, posa’t un esparadrap a les comissures de la boca i si no tens ganes de ser romàntica, fes ullets i agafa la maneta per si de cas, no sigui que després t’emportis una bronca d’aquelles que duren hores i que et fan perdre tota l’energia, vaja, com la resta dels dies de l’any però amb l’agreujant de què avui, ha de ser “especial”. Ara, que si el que vols és ventilar a la parella, aquests dies són ideals, perquè sempre pots al·legar un, no sóc prou per tu, et mereixes algú millor i au, bon vent i barca nova (i així de pas t’estalvies comprar bombons en forma de cor i un sopar ultra car a un restaurant amb poca llum i poca conversa).

D’altre banda, molts solters volen oblidar que un dia com aquest existeix i es dediquen a injuriar a les parelles que es mostren afectuoses i enamorades (jo no sóc pas una d’elles, eh, no us ho penseu pas!) però ja diuen que ningú està content amb el que té i tothom vol el que li manca sense pensar el que realment comporta, així que solters i solteres, no desitgeu tant canviar el vostre estat que encara es farà realitat i acabareu jugant al joc de les expectatives frustradores. Però no tots els solters són així ni es dediquen a la blasfèmia, n’hi ha que estan contents i satisfets d’estar sols, perquè així ho han escollit, perquè la solteria no és un pecat, ni una tara, és una opció pel qui no es conforma, pel qui no es deixa endur per la inèrcia ni la pressió social i el més important, pel qui per davant de tot s’estima a si mateix.

Però per ser justa, també he de parlar dels que viuen al planeta piruleta, dels que estan enamorats fins al moll de l’os, dels que són tant feliços que caminen pels carrers sense notar que els peus se’ls estan a punt de glaçar, aquests que no tenen mai cap mena de conflicte perquè son l’un fet per l’altre i no hi ha cap expectativa que no sigui més que superada, tampoc s’enganyen a si mateixos ni s’obliguen a fer res que no vulguin. Per ells, un dia assenyalat no suposa cap pressió, ans el contrari, el disfruten segon a segon. Ja està, ja els he anomenat. Si existiu nois, les meves sinceres felicitacions.

És molt evident dir que tots som diferents i que tots vivim els dies i les situacions de forma diferent, però no creieu que sense les dates “especials”, tots plegats viuríem més tranquils? L’afecte i l’amor es pot demostrar cada dia de l’any, es pot ser romàntic un 17 de febrer i es pot fer un dinar familiar un 3 de desembre. Sorprenguem-nos a qualsevol moment, tinguem detalls a qualsevol hora i estimem-nos a cada segon.